L’actual crisi econòmica ha contribuït a tensionar encara més un sistema educatiu que ja ho estava en virtut d’haver d’afrontar un reguitzell de canvis socials, econòmics, tecnològics, culturals... que qüestionen les tradicionals formes organitzatives, curriculars i didàctiques de les nostres escoles. Un sistema educatiu que també ha vist com el legislador estatal anava aprovant tot un seguit de lleis d’educació sense aconseguir amplis consensos que afavorissin llargs períodes d’estabilitat en el món escolar. Lluny d’això, s’ha imposat el tacticisme polític de curta volada i la temptació d’imposar una concepció ideològica de l’educació per part de les forces polítiques hegemòniques en cada moment. L’educació no ha estat considerada com un tema d’estat sinó que, ben al contrari, s’ha utilitzat com un mitjà al servei de la lluita política i partidista. Una autèntica miopia estratègica amb greus conseqüències ben evidents.

Sabem prou bé que qui no aprèn dels errors acaba repetint-los. Ara se’ns presenta el projecte d’una enèsima llei d’educació i amb el més baix recolzament polític, social i de la comunitat educativa que cap altra d’anterior. El projecte de llei, a banda d’inoportú i innecessari, mostra una concepció pedagògica ineficient per rància i per la clara connotació ideològica que traspua. En qualsevol cas, des de Catalunya, per raons pedagògiques i de política educativa, però també per coherència i dignitat nacional, caldrà oposar-se a la pràctica d’aquest nyap legislatiu.

La LOMQUE pretén suprimir el model lingüístic de l’escola catalana, que ha estat un èxit reconegut i que ha impedit fraccionar l’alumnat per raons de llengua, tot evitant el cost de fractura social que això hauria comportat per a la societat catalana. Aquesta és, doncs, una frontera que no podem consentir que sigui traspassada perquè suposaria posar en perill aquest element fonamental, vertebrador i cohesionador de la nostra societat. I justament això és el que la llei vol trencar sota l’excusa d’un suposat dret –inexistent arreu– dels pares a demanar per als seus fills l’ensenyament amb la llengua que escullin.

També, des d’un punt de vista pedagògic, el projecte imposa un currículum tancat i extensiu dictat en la seva totalitat –en les matèries troncals– pel govern de l’Estat, cosa que suposa atemptar contra les competències de la Generalitat per una part i, per l’altra, contra l’autonomia dels centres, atès que no deixa marge per adequar el programa escolar al projecte educatiu de cada institució. Si això s’apliqués tornaríem, per exemple, a una sola i única història i geografia d’Espanya per a tots els espanyols. Si Catalunya es considera nació no pot acceptar la imposició d’un sistema educatiu nacionalitzador des del punt de vista de l’Espanya unitària, on la pluralitat i la diversitat no hi tenen cabuda. Aquest sistema educatiu es conforma del tot aliè a la nostra realitat i, per tant, el percebríem com el propi d’un estat veí.

La LOMQUE també proposa unes avaluacions externes al final de cada etapa educativa, que en alguns casos actuarien en forma de revàlida, i que són dissenyades, organitzades i corregides pel govern central, fet que suposa blindar completament el currículum, atès que l’avaluador és qui en controla finalment els continguts. Si això s’apliqués, Catalunya deixaria de dirigir el seu sistema educatiu.

Un altre aspecte que planteja el projecte de llei és la separació en dos itineraris diferenciats dels alumnes de 4t curs de l’ESO, reproduint el vell esquema de diferenciar una trajectòria de tipus acadèmic, que condueixi als estudis de batxillerat, i una altra opció, amb el nom d’ensenyaments aplicats, per aquells altres alumnes orientats envers la formació professional. Així es torna a reproduir la connotació dels estudis professionals com els d’una via de segona categoria. No aprenem dels errors del passat. Precisament el que necessitem és atorgar als estudis professionalitzadors el mateix rang valoratiu que els del batxillerat. I això s’aconsegueix inserint-los més i millor dins la trajectòria curricular de l’ensenyament bàsic per incentivar el seu atractiu en l’oferta post-obligatòria dels estudis professionals. A més, la divisió dels alumnes dins l’educació obligatòria, en la majoria dels casos, té efectes segregadors perquè fractura la comprensivitat a nivell d’aula, la concepció inclusiva del projecte educatiu i, en definitiva, l’equitat del sistema.

Pedagògicament la LOMQUE torna a plantejar temes que ja estaven superats, reobrint discussions ideològiques estèrils. Mesures com la supressió de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, atorgar caràcter avaluador a tots els efectes a la religió, blindar concerts a les denominades escoles d’elit, afeblir la participació de la comunitat educativa en el centre, etc., esdevenen mesures que allunyen el desitjat consens educatiu, tot introduint malestar i inestabilitat al sistema. I, en canvi, una llei que hauria de preparar l’educació per als ciutadans del segle XXI és incapaç de formular un reforçament de les llengües estrangeres, d’avançar envers propostes d’una major personalització de l’aprenentatge, de potenciar la funció orientadora i d’acompanyament tutorial de cada alumne, o d’impulsar l’ús didàctic de les TIC per afavorir els canvis metodològics i organitzatius que impliquin reformular espais, temps, currículums i modalitats de docència al servei d’un nou paradigma educatiu que doni resposta als canvis socials i educatius del present i del futur.

Tots els intents de voler legislar –en educació– mirant cap al passat en lloc de cap al futur han fracassat per esdevenir, simplement, inaplicables, atès que volen servir a una societat –la d’abans, aquella que nostàlgicament s’enyora– que ni existeix ni tornarà mai més.

El rebuig generalitzat a Catalunya del projecte de llei, tant de les escoles públiques com de les concertades i les privades, no fa més que confirmar que en l’oposició a la LOMQUE s’hi troba la immensa majoria de la comunitat educativa de casa nostra. Aquesta comunitat, sens dubte, recolzarà les decisions que, sota el lideratge de l’administració educativa catalana, es prenguin per contrarestar els possibles efectes d’aquesta llei si algun dia es pretén aplicar a Catalunya. Al darrere de les decisions d’un govern, de la majoria d’un Parlament i d’una administració, hi ha –i hi haurà– tot un poble disposat, per una part, a no deixar-se humiliar més nacionalment i, per l’altra, a no deixar escapar el tren de la modernitat i el futur.