Existeix la percepció que, com va dir Pepe Menéndez, ens trobem davant la necessitat de fer canvis sistèmics d’uns models d’ensenyament esgotats. Però per encarar aquests canvis, entre molts altres aspectes, es requereix d’una nova visió de la feina docent. Tothom aposta per situar a l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge i donar-li protagonisme a l’hora de gestionar i personalitzar allò que ha d’aprendre i quan ho ha d’aprendre, però per assolir aquest objectiu, per a poder optimitzar-lo, ens fa falta un altre perfil de docent. És per això que caldrà treballar perquè els nostres mestres i professors canviïn de mentalitat i, al mateix temps, adquireixin noves competències per assumir les funcions d’acompanyament intens i personalitzat que cada alumne requereix, així com de gestió i lideratge dels grups socials d’alumnat amb els quals exercirà la docència.

Aquest nou perfil docent esdevé complex donat que aspira a poder oferir una resposta educativa efectiva i ajustada a les necessitats de cada alumne, al mateix temps que ha de continuar transmetent continguts curriculars, tot i que en això últim, el docent ara disposa de l’ajut dels coneixement en xarxa que li pot facilitar aquesta feina. Tanmateix, aquests nous reptes impliquen apostar per una tasca compartida i cooperativa. La docència del futur passa per a saber treballar en equips docents col·laboratius, polièdrics, amb un tarannà reflexiu i investigador de l’acció, capaços d’analitzar a fons les seves pràctiques i, a partir d’una anàlisi compartida en equip, reorientar les accions educatives, didàctiques, orientadores i, alhora, donar pas a la innovació, la recerca i la creativitat.

Com va afirmar T. Khun, quan un paradigma antic encara no ha estat substituït per un altre de nou, capaç de donar respostes a allò que l’antic ja no pot donar, ens trobem en una fase on conviuen els dos i, llavors, algunes pràctiques concretes del nou emergeixen com a innovacions capaces de ser més eficaces en algunes funcions específiques. En aquest context, la docència en equip sorgeix per a oferir una resposta més ajustada a les necessitats que comporta poder atendre a l’alumnat que, al seu torn, també treballa en equip. I aquesta innovació respon a l’evidència que un ensenyament basat només en la gestió d’un alumne, o amb alumnes que treballen de forma aïllada uns dels altres, no resulta eficaç per garantir a tots l’aprenentatge de les competències curriculars requerides. Una innovació porta a l’altra i la suma d’innovacions, al final, comporta el canvi de paradigma.

La Tribuna destacà dues experiències que es caracteritzen per situar el treball en equip, tant dels alumnes com –a conseqüència d’aquest– dels docents, com a eix de les seves innovacions. Així, Boris Mir ens explicà que a l’Institut-Escola Les Vinyes es troben aprenent com donar resposta als reptes que es van trobant al concebre la docència de forma col·laborativa, el que comporta assumir noves competències com a professors. Algunes de curriculars i metodològiques, altres d’habilitats socials i de comunicació, entre els membres del propi grup, per garantir el clima de col·laboració i cohesió necessari en un treball d’equip. Altres competències fan referència al lideratge que es requereix assumir en la tasca de coordinar diferents grups de treball dels alumnes, per temes diversos i específics, i que, alhora, comporta gestionar un repartiment de rols diferenciats per a cada membre d’un grup.

Aquesta nova organització que afecta espais, horaris, currículum, metodologies didàctiques, diferents agrupaments de l’alumnat, docències compartides, etc. suposen un repte similar al que encara el Projecte Horitzó 2010 de Jesuïtes Educació que ens va explicar Pepe Menéndez. El projecte esdevé un repte extraordinari perquè aborda multiplicitat d’elements alhora i perquè transforma a fons la tasca docent i tutorial. La docent perquè la fa compartida a l’aula i en equip, en la gestió de la planificació, el seguiment i l’avaluació de l’aprenentatge cooperatiu de l’alumnat; la tutorial perquè aposta per un major compromís en la personalització de l’aprenentatge i acompanyament de l’alumne. Tot això, però, es pot assumir perquè es contempla un alliberament en els docents de tasques de gestió de tall burocràtic. Els canvis que suposa el projecte exigeixen, alhora, modificar espais, cronogrames, repartiment per matèries, fusionar grups i edats, combinar metodologies cooperatives i per projectes, més implicació de les famílies, treball de metaprenentatge i de reflexió diària, tant d’alumnes com de professors, etc.

En el debat posterior que tingué lloc a la Tribuna, i amb la participació també dels assistents, es va poder comprovar que encara que les experiències avancen i formulen propostes engrescadores, capaces de seduir a altres professionals i centres per a provar-les, també existeixen encara un munt de preguntes sense resposta i de reptes per a superar, que els participants van ser els primers a reconèixer. En qualsevol cas, allò que ja sembla assumit és el convenciment que, en educació, estem obligats a remoure preteses seguretats seculars. I que ho hem de fer per a donar pas a respostes creatives davant les noves demandes socials i personals, entre elles, les dels joves per empoderar-se de les competències que els hi seran imprescindibles en el futur i en el marc d’una societat del coneixement. Aprendre de la gosadia, però al mateix temps de la humilitat, que traspuen els innovadors, ens reconforta amb la professió i ens esperona a sumar-nos al repte.