Més antic que anar a peu!.

De tant en tant torna a treure el cap el tema  tantes vegades debatut : “ s’han de fer deures a casa ?.

Jo penso el següent: 

“Els deures” no són  tant sols una “feina” que l’alumne fa a casa. són, també, confiar-li una responsabilitat . “ Els deures” els ha de fer ell personalment, tot sol , sense el suport del mestre ni dels companys: comfiem en ell. Això és bo.

-        Ell ha de trobar el temps

-        Ell ha de trobar l’espai

-        Ell ha de preparar el material.

-        Potser consultar algú de casa...

-        S’ha d’organitzar.

S’ha d’espavilar i això és bo i positiu.

Però  hem de tenir en compte aquestes limitacions o, si es vol,  precaucions :

El temps i l’edat: de 10 minuts a 20 minuts  a Primària, segons l’edat;  de 30 a 35  minuts a l’ESO.

Insistir que és una feina personal i que no si val “ma” aliena.

L’ajuda dels pares si és ocasional i de consulta, tampoc és negativa. De fet és bo que col·laborin, que facin “equip” de tant en tant, i circumstancialment. , que donin una mà, però no, si us plau, que siguin els “autors” .

Els deures poden ser molt positius si sabem tocar temes que no siguin de la rutina de classe. Són  profitosos si són interessants o complementaris del temari de classe o bé insisteixen sobre aspectes que convé “fixar”.

Per  les vacances hi ha quaderns admirablement preparats que serveixen de repàs i casi,  casi són un joc. A més treballar no ha fet mai mal a ningú . Els catalans devem al treball tot el que som i tenim .

En resum. Jo penso:  deures sí però hem de mesurar el temps i seleccionar els temes, confiar en els alumnes i en el bon criteri dels mestres.

Els deures mesurats, sense passar-se ! , reforcen la responsabilitat: Son un acte de confiança i , encara podríem afegir, una oportunitat de  diàleg pares-fills.

• < Anterior
• Següent >